Al febrer de 2011 es constituïa l’Estratègia Catalana Residu i Emissió Zero (ECRZ), una iniciativa que responia a la demanda del moviment social per una revisió dels sistemes de producció i consum sota la premissa de la prevenció i el canvi de consideració dels residus com a recursos susceptibles de ser reintroduïts al cicle dels materials.
Molt sovint per traçar tendències, hem de tenir clar el camí
L’objectiu era centrar l’interès dels diferents sectors socials sobre l’existència d’un model sostenible, coherent amb la decreixent disponibilitat de recursos, i amb l’esgotament de les possibilitats tecnològiques per a gestionar aquest escenari.
Amb aquesta finalitat diferents administracions i institucions locals, empreses, universitats i entitats socials plantejaren de forma coordinada crear un espai comú de reflexió per obrir un debat social sobre la necessitat de la prevenció. L’ECRZ es proposava encaminar els diferents sectors de la societat catalana cap a la formulació de noves propostes polítiques i pràctiques que promoguessin un canvi de paradigma en la gestió dels residus i la contaminació, i que inclogués reformar les visions industrials i de l’ordenació dels sistemes de distribució i consum per fer-les més coherents amb aquestes premisses.
A nivell polític Residu Zero comença a impregnar, si més no a nivell conceptual, els textos i documents que conformen les visions estratègiques dels diferents països i regions. En aquest sentit, la Comissió Europea ha adoptat el concepte a través de l’estratègia “Europa 2020” que aspira a una economia més eficient dels recursos naturals. Segons reconeix explícitament l’ús més eficient dels recursos crea ocupació, millora la productivitat, aporta beneficis econòmics i permet avançar cap a una economia baixa en carboni, tots ells criteris Residu Zero.
Els promotors:
